Casa de Joan Maragall

Joan Maragall

Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d'octubre de 1860 – Barcelona, 20 de desembre de 1911) va ser un poeta català.
Maragall era el fill petit de la seva família i tenia tres germanes. El seu pare, fabricant tèxtil. Estudià dret quan el seu pare volia que es cuidés de la fàbrica, però això no l'impedí ser un gran poeta i periodista.
La seva poesia passa per diverses etapes sempre moguda, però, per dos corrents: el vitalisme i el decadentisme.
La temàtica en l'obra de Joan Maragall és de les més àmplies. Tots els mòbils eterns de la poesia hi són presents: l'amor, la natura, el cant de la seva terra i la seva ciutat, la llegenda, els elements espirituals. El poema La vaca cega, per exemple, s'inclou en la temàtica de la natura, un dels temes cabdals en la poesia de Maragall. En la natura, com en d'altres temes tractats per Maragall, com el paisatge i les tradicions, tòpics dels poetes romàntics, hi veia possibilitats de vida, de salut, de regeneració, d'energia vital.

yo crec que aquestes caracteristiques

 COMENTARI DE SOLITUD Y CARACTERISTIQUES DE  LA NOVEL.LA MODERNISTA

 

Yo crec que aquestes caracteristiques , 

coincideixen amb la novel.la Solitud, perquè 

en las caracteristiques parla d'una realitat

hostil que en la novel.la representa la muntanya,

també parla molt dels sentiments de els

personatges.Està l'ànima que es el que representa

la malicia en el llibre. 

L'erotisme també té a la novel.la una part important

perquè per exemple la passió que sent la Mila cuan

parla del pastor o quan l'arnau se li declara,

tots aquells moments són els que componen

l'erotisme del llibre.

Una de les caracteristiques que no coincideixen amb

solitud es que en las caracteristiques diu que no són descripcións

molt extensas , però en solitud si que son bastant extenses.

tam,bé es presenten situacións dures y de vegades bastant realistes.

Hemeroteca de la Vanguardia

Edición del miércoles, 12 julio 1905, página 4
Companys he trobat una informació que parla sobre una obra de víctor català , no parla de solitud només ho esmenta un moment.
La obra de la que parla es Llibre Blanch, que es una col·lecció de poesia.
En el document també hi ha unes poesia d’aquesta obra anomenades: frevolité,ave maria, les màquines.

http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1904/06/17/pagina-4/33379352/pdf.html?search=solitud

Victor Català

video

Exvots

Solitud

Pregunta!

1)contrasta el caràcter, la manera de parlar, la roba i l'ofici de l'Ànima amb el pastor.
cap.4

2)busca els trets "animals" del personatge del caçador en aquest cap. La descripció de l'Ànima pot fer-nos pensar en un marrà.
cap.5

El montrí de Víctor Català

L'altra cara de la moneda de la visió planiana del Montgrí (un teló de fons, un punt de referència o un mirador) és la que en dóna Víctor Català (Caterina Albert i Paradís, filla de l'Escala), a la seva novel·la Solitud. De fet, Víctor Català utilitza el Montgrí i, especialment, l'ermita de Santa Caterina com a font d'inspiració i manipula el paisatge (també ho fa Pla, al servei d’uns altres objectius) per descriure l'evolució psicològica, la formació del caràcter de la Mila.

La novel·la és plena de referències a l'ermita i a la muntanya, aquí en recullo unes quantes cites en què podem retrobar el paisatge del Montgrí (el Llibre de la Festa Major 2005 de Torroella de Montgrí també ofereix un recull de cites que permeten identificar l'ermita de Santa Caterina en la novel·la Solitud amb motiu del centenari de la seva publicació). Abans, però, unes cites de Pla sobre Víctor Català, Solitud i el Montgrí, i una altra d’una entrevista a Caterina Albert, en què ella mateixa es refereix a la seva inspiració en l’ermita de Santa Caterina a l’hora d’escriure Solitud.

torroella de montgrí

Vocabulari.

Eremita: persona que viu a un erm;ermità
Exvot:Do fet a Crist, a la Mare de Déu o a un sant en compliment d'un vot o en record d'un benefici rebut, consistent en un objecte (ciri, llàntia, fotografia, etc.) que hom penja a la paret o al sostre d'una capella o un temple.

Maria Mercè Marçal

Maria Merçè Marçal

Maria Mercè Marçal (Barcelona, 13 de noviembre de 1952-Barcelona, 5 de julio de 1998) poeta, catedrática de catalán, narradora y traductora española.
Pasó su infancia en Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell) de donde se consideraba originaria. Estudió bachillerato en Lérida y en 1969 se traladó a Barcelona donde se licenció en la Universidad de Barcelona en Filología Clásica. En 1972 se casó con el poeta Ramon Pinyol Balasch del que se separó poco tiempo después. Tradujo al catalán a escritoras como Colette, Yourcenar, Anna Akhmatova, Marina Tsvetaieva, Baudelaire o Leonor Fini. Fue activista política en movimientos como el feminista y han cantado sus letras Marina Rossell, Teresa Rebull, Ramon Muntaner, Txiqui Berraondo, Maria del Mar Bonet, Celdoni Fonoll, Gisela Bellsolà o Miguel Poveda. Murió en Barcelona de cáncer a los 45 años.

Solitud

Solitud és una novel·la escrita per Víctor Català i publicada en fulletons entre el març de 1904 i l'abril de 1905. És la novel·la més coneguda de la seva autora. S'emmarca dins del modernisme, moviment literari i artístic força present a Catalunya.

L'obra tracta l'itinerari vital i interior de la Mila, la protagonista, fins que s'arriba a conèixer a si mateixa. A la manera de les novel·les modernistes és una història d'autoconstrucció i descobriment de la pròpia personalitat. La Mila és una dona insatisfeta amb la seva relació matrimonial, el seu marit es un home gandul i amb poca personalitat, a qui ha de seguir per fer-se càrrec d'una ermita en una muntanya solitària i abrupta. La profunda insatisfacció que pateix la porta al desequilibri emocional que intenta pal·liar a través de les relacions personals que manté amb altres personatges, sobretot amb el Pastor. Relacions marcades per la busca de l'amor, l'instint maternal i el desig de formar part d'alguna cosa. El coneixement de la seva pròpia personalitat, que assolirà al final de la novel·la, li suposarà assumir la pròpia solitud per poder iniciar una altra vida o poder-la canviar profundament.

Víctor Català

Modernisme

El modernisme va ser un moviment cultural produït a Occident a la fi del segle XIX i al començament del segle XX. En art, tot i que a Catalunya té un sentit molt més ampli (vegeu modernisme català), va tenir incidència sobretot en l'arquitectura i les arts decoratives.

El modernisme es coneix a d'altres països com a Art Nouveau (a França i a Bèlgica), Modern Style (a Anglaterra),Tiffany (a EUA) Jugendstil (a Alemanya), Sezessionstil o Wiener Sezession (a Àustria), Style 1900, Style Noville, Florale, Stile Liberty (a Itàlia), Modernismo (a Espanya). Si bé existeix certa relació que els fa reconeixibles com a part del mateix corrent, en cada país el seu desenvolupament es va expressar amb característiques distintives.

D'acord amb Francisco Rico, la paraula «Modernisme» va ser un calc d'una tendència heterodoxa pel que fa al catolicisme tradicional, condemnada com modernisme per Lleó XIII i Pío X, i debatuda en les dues últimes dècades. Posteriorment va ser un calc despectiu del modern, fins que els modernistes la van adaptar com signe d'identitat.

Resum pàgina 11:estudi introductori.

Hi ha 3 obres que intenten prsentar una imayge de Catalunya i dels catalans: els obrers a Maria Rosa (1894) els pagesos de terra baixa(1897) i els mariners a la filla del mar(1900).
Guimerà intentava mostrar les passions i reaccions d'un persontages.
Giuimerà en aquesta nova etapa vol assumir nous temes, sense entrar a fons en les estètiques. Les seves obres comencen a tenir temàtica modernista, volia donar entrada a un ambient més cosmopolita i refinat.
Es va adonar que allà no tenia èxit i va retornar a la línea dramàtica habitual.
En aquests anys destaca la incorsió en el teatre d'arrel naturalista amb L'aranya (1906), que és potser un dels drames més ben construïts i interessant.

Informació

Bases de Manresa:

Les Bases per a la Constitució Regional Catalana, també anomenades Bases de Manresa, són el document presentat com a projecte per una ponència de la unió catalanista davant el consell de representants de les associacions catalanistes, reunits en assemblea a Manresa els dies 25 i 21 de març de 1892. El president i el secretari de l'assemblea foren Lluís Domènech i Montaner i Enric Prat de la Riba respectivament. La comissió encarregada de la redacció del document fou presidida per Josep Torres i Bages, bisbe de Vic. Les bases tenien certa inspiració en el model federal malgrat que, pel que feia referència a l'autogovern, bevien de les antigues constitucions catalanes prèvies a 1714.

Renaixença:

La Renaixença és un moviment cultural català del segle XIX. El seu nom sorgeix de la voluntat de fer renéixer el catalàcom a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte al castellà (període anomenat genèricament Decadència). És paral·lel a altres similars, com el Rexurdimento galego.

Jocs Florals:

Els Jocs Florals fou un certamen literari instituït a Tolosa de Llenguadoc l'any 1323 per la Sobregaya Companyia dels Set Trobadors i que es va celebrar fins al 1484, on concorrien també trobadors i poetes catalans. Després de diverses temptatives, al 1393, per desig del rei Joan I, el Consistori de la Gaia Ciència es va instaurar a Barcelona fins les darreries del segle XV sota l'auspici dels monarques catalano-aragonesos

Obres d`Àngel guimerà que si han representat al TNC.

Obra poèticaEl rei i el conseller 1870Indíbil i Mandoni 1875Cleopatra 1876L'any mil 1877Romiatge 1877El darrer plany d'en Claris 1877Cants a la Pàtria 1906Segon llibre de poesies 1920Poblet (poema)Obra dramàticaGal·la Placídia. Estrenada al Teatre Principal de Barcelona, el 28 d'abril de 1879.Judith de Welp, estrenada a Canet de Mar, el 20 d'octubre de 1883El fill del rei, estrenada al Teatre Novetats de Barcelona, el 24 de març de 1886.Mar i cel, estrenada al Teatre Romea, el 7 de febrer de 1888.Rei i monjo, estrenada al teatre Romea, el 4 de febrer de 1890.La boja, estrenada al teatre Novetats, el 15 de novembre de 1890.La sala d'espera, estrenada al teatre Novetats, el 2 de desembre 1890.L'ànima morta, estrenada al teatre Novetats, el 14 de maig de 1892.En Pòlvora, estrenada al teatre Novetats, el 20 de maig de 1893.Mestre Oleguer, monòleg estrenat a Reus per l'actor Teodor Bonaplata l'any 1892 i al Teatre Circ Espanyol de Barcelona per Enric Borràs, el 10 de juny de 1893.Jesús de Natzaret, estrenada al teatre Novetats, el 21 de febrer de 1894.Maria Rosa, estrenada al teatre Novetats, el 24 de novembre de 1894.Les mongetes de Sant Aimant, amb música d'Enric Morera, estrenada al teatre Novetats, el 24 d'abril de 1895.Mort d'en Jaume d'Urgell 1896.La festa del blat, estrenada al teatre Romea, el 24 d'abril de 1896.Terra Baixa, estrenada a Tortosa, a Gràcia i finalment al teatre Romea l'any 1897.Mossèn Janot, estrenada al teatre Romea l'any 1898.La farsa, estrenada al teatre Romea, el 31 de gener de 1899.La filla del mar, estrenada al teatre Romea, el 6 d'abril de 1900.Arran de terra, l'any 1901 s'estrena al teatre Novetats la versió italiana d'aquesta obra, amb el títol "Scivollando sulla terra". El 1908 serà estrenada en català al Saló Arnau.La pecadora, estrenada al teatre Romea, l'11 de maig de 1902.Aigua que corre, estrenada al teatre Romea, el 18 de novembre de 1902.Camí del sol, estrenada al teatre Romea, el 8 de febrer de 1904.Sol, solet, estrenada al teatre Romea, el 17 de febrer de 1905.La miralta l'any 1905 s'estrena al teagtre Novetats la versió castellana d'aquesta obra. El 20 de març de 1911 s'estrena la versió catalana al teatre Romea.Andrònica, estrenada la versió castellana al teatre Español de Madrid el 6 de desembre de 1905. El 22 d'octubre de 1910, s'estrena en català al teatre Principal.L'aranya 1906.En Pep Botella 1906.La Santa Espina 1907La reina vella 1908Titaina 1910Sainet trist 1910La reina jove 1911Jesús que torna 1917Indíbil i Mandoni 1917Al cor de la nit 1918L'ànima és meva 1919Alta banca 1921Joan Dalla 1921

Ángel Pío Juan Rafael Guimerà Jorge (Santa Cruz de Tenerife, 6 de mayo de 1845 - † Barcelona, 18 de julio de 1924) fue un escritor, poeta y dramaturgo español en lengua catalana.

Su extensa obra, notable por unir a una apariencia romántica los elementos principales del realismo, lo hizo uno de los máximos exponentes de la renaixença o "resurgimiento" de las letras catalanas a finales del siglo XIX.

Guimerà, canario de nacimiento, era hijo de padre catalán, Agustí Guimerà Fonts, y de madre Canária, Margarita Jorge Castellano. Nació en la que entonces se llamaba Calle Canales y que actualmente lleva su nombre. Fue bautizado el 10 de mayo de 1845 en la Parroquia Matriz de la Concepción. Tras la muerte de su padre se trasladó a vivir con su tío a Cataluña, residiendo en Barcelona desde los siete años de edad, y recibiendo una formación eminentemente catalana. Viviría a partir de entonces entre la ciudad condal y la pequeña población tarraconense de El Vendrell, en la que solía refugiarse en sus tiempos libres.

Si bien Guimerà inicio su carrera literaria en la poesía, fue su talento como dramaturgo el que le granjearía fama internacional, aunque no hasta haber obtenido el título de Mestre en Gai Saber al ganar sus terceos Juegos Florales en 1877. Sus dramas en verso Galla Placidia (1879), Judith de Welp (1883), Mar i cel ("Mar y cielo", 1888) y Rei i monjo ("Rey y monje", 1890), en especial "Mar y cielo", que cosechó desde el mismo instante de su estreno un clamoroso éxito de crítica y público, convirtieron a Guimerà en el dramaturgo en lengua catalana más importante de su generación. En 1889 fue homenajeado con la presidencia de los Juegos Florales.

María Rosa (1894) fue una de sus obras maestras, tras la cual se sucedieron otros estrenos tan notables como La festa del blat ("La fiesta del trigo", 1896) y Terra baixa ("Tierra baja", 1897), la cual fue un gran éxito en Cataluña, lo que propició su inmediata traducción al español. Debido al éxito de sus dramas, fue uno de los autores más llevados al cine a principios del siglo XX, cuando se rodaron en español "Tierra baja" (1907), "María Rosa" (1908), "Mar y cielo" (1910) y "La reina joven" (1916).

Otras piezas notables del dramaturgo son las comedias La Baldirona (1892), La Santa Espina (1895) y La Hija del Mar (1900).

En su honor, el principal teatro-ópera de Santa Cruz de Tenerife lleva su nombre (Teatro Guimerá). También fue nombrado hijo adoptivo de Barcelona.

Su muerte se produjo en Barcelona, el 18 de julio de 1924, y tuvo un entierro multitudinario en el Cementerio de Montjuïc.

Àngel guimerà